FUENTES QUINTANA

EXEMPLARITAT

Sense exemplaritat en el comportament individual, se'ns fa molt difícil a les persones amb responsabilitat públiques reclamar del conjunt de la societat sacrificis personals o donar suport a reformes en els sistemes de pensions i del mercat de treball que tal volta són imprescindibles per a garantir la prosperitat i el benestar de tots.

Des d'aquest punt de vista, el regim de pensions parlamentaries aprovat el juliol de 2006 no hi ajuda massa, la veritat. És cert que tampoc hi ha ajuden articles periodístics que afegeixen més confusió a aquesta regulació , però a aquestes alçades això ja és del menys. No es tracta de matar el missatger, encara que s'equivoqui, de bona fe o no, quan escriu. Ni potser tampoc el més rellevant és el fet que de les 3609 persones que des de 1977 han estat diputats o senadors, hi hagi 70 que rebin el complement de pensió. En tot cas, és necessari recordar que per obtenir la pensió complementaria cal tenir 65 anys i estar jubilat o bé tenir 60 anys amb 40 anys cotitzats.

Encarar bé la revisió del Pacte de Toledo, demana que la Mesa i la Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats revisi aquesta reglamentació. I quan toqui, segur que ara no, que la societat decideixi si vol tenir o no parlamentaris justament retribuïts per la feina que fan.

DEMOGRAFIA I EL PACTE DE TOLEDO

El debat sobre la reforma del sistema de pensions té a veure, de manera molt principal amb la demografia.

Fer una ullada a la Projecció de la Població de l'Estat espanyol en la perspectiva de l'any 2049 que recentment ha fet public l'INE val la pena.


"De hecho, los mayores crecimientos absolutos y relativos en los próximos 40 años se
concentrarían en las edades avanzadas. Concretamente, el grupo de edad de mayores de 64 años se duplicaría en tamaño y pasaría a constituir el 31,9% de la población total
de España"

"la población de 16 a 64 años, se vería disminuida en
más de medio millón de efectivos, un 18,4% de su volumen actual"

"Con ello, por cada 10 personas en edad de trabajar, en 2049 residirían en España casi
nueve personas potencialmente inactivas (menor de 16 años o mayor de 64). Es decir, la
tasa de dependencia se elevaría hasta el 89,6%, desde el 47,8% actual."
"Por otro lado, de mantenerse los ritmos actuales de reducción de la incidencia de la
mortalidad por edad sobre la población de España, la esperanza de vida al nacimiento
alcanzaría los 84,3 años en los varones y los 89,9 años en las mujeres en 2048,
incrementándose desde 2007 en 6,5 y 5,8 años, respectivamente"

"La continuidad futura de las tendencias recientes de la fecundidad llevaría al número medio
de hijos por mujer hasta un nivel de 1,71 en 2048. Dicha hipótesis no sería suficiente para
evitar el descenso en el número absoluto de nacimientos en las próximas dos décadas,
como consecuencia de la reducción del efectivo de mujeres en edad fértil. El número de nacidos no volvería a elevarse hasta 2028, una vez superado el efecto sobre la pirámide poblacional femenina que produjo la crisis de natalidad de los años 80."

Evidentment no es tracta de caure en l'alarmisme, estem parlant de projeccions, però l'immobilisme i el conservadorisme segur que no seran la resposta adequada al repte de l'envelliment. D'això va el Pacte de Toledo, justament.

FÀTIMA GHAILAN

L'esperpèntica història que s'ha fet pública aquests darrers dies sobre com l'alcaldessa de Cunit va encarar les amenaces a les que va haver de fer front la treballadora municipal Fàtima Ghailan, ha tingut una important repercussió a la premsa internacional.

És normal. No estem parlant només d'un incident aïllat, d'una mala gestió municipal o d'una actitud covarda de la primera regidora davant la intolerància d'alguns dels seus veïns; estem parlant de com els responsables polítics saben resoldre els nous conflictes que la diversitat cultural i religiosa genera en les nostres societats europees.

Si se'm permet, i l'espera de l'evolució del cas, tinc la impressió que l'actitud de l'alcaldessa respon a un sentiment primari molt reaccionari: prefereixo estar bé a qui em pot garantir el control de la comunitat marroquina, que no pas donar suport a qui pot alliberar als nous cunitencs, nascuts al Marroc o amb els pares arribats d'aquest país, dels límits de la pròpia comunitat d'origen.

Resoldre aquests nous conflictes, derivats de la diversitat, exigirà flexibilitat, sentit comú i ma esquerra, però sobretot tenir les idees molt clares sobre els límits en l'acceptació de les diferències religioses i culturals, en reconèixer qui ens pot ajudar en l'emancipació de les persones d'origen migrant i qui necessita del suport de les polítiques d'integració.

http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2010/01/28/AR2010012802632.html

http://www.nytimes.com/aponline/2010/01/28/world/AP-EU-Spain-Imam-Charged.html?_r=1

http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/spain/7094489/Imam-in-Spain-charged-for-harassing-woman-over-veil.html

http://www.lasvegassun.com/news/2010/jan/28/imam-in-spain-charged-for-menacing-woman-over-veil/

POSAR EN RISC EL PACTE DE TOLEDO

És absolutament inaudit com el govern d'en Zapatero està conduint el procés de renovació dels acords del Pacte de Toledo.

El sistema públic de pensions necessita, de manera ineludible, reformes per a garantir-ne la seva sostenbilitat. Fa molt temps que ho sabem. Un sistema públic, contributiu i de repartiment fonamenta la seva viabilitat en la relació que existeixi entre cotitzants i pensionistes. I alhora cal saber quina és la dimensió de la despesa en pensions que estem en condicions de sufragar. Ara com ara representa al voltant del 10% del PIB. I sabem que l'envelliment de la societat pot disparar aquesta xifra si no posem en marxa reformes.

Des de l'any 1995 funciona un mètode de reformes successives orientades en aquesta direcció i que ha donat uns bons resultats ,que és el Pacte de Toledo: un acord parlamentari que estableix l'orientació de les reformes, que després s'acorden en el marc del diàleg govern-sindicats-patronal i que finalment es converteix en una llei que discuteixen i aproven les Corts Generals. Amb consens polític i social.

Un mètode que necessita de confiança entre les parts i davant l'opinió pública per a ser políticament útil i viable. Aquests dies el govern socialista ho està posant en risc.

INVICTUS

M'ha arribat, recomanat per en Sergi Sabaté i des de l'Esportiu.cat, aquest vídeo de la presentació per part de John Carlin del film d'Eastwood, Invictus. Doncs com dèiem, tant la pel-lícula com el llibre valen molt la pena. Són tota una invitació a creure en la política intel.ligent.

COLÒMBIA,TORNEM A CASA

Soc a l' aeroport de Bogotà, a punt de tornar a casa. Han estat pocs dies a Colòmbia, però molt intensos, carregats de reunions, d emocions i de sentiments. Ahir mateix varem estar amb l Alto Comisionado para la Paz, que depèn directament de la presidència de la República i amb la fiscalia especialitzada amb els drets humans. I avui dissabte, abans de marxar, ens hem vist alguns polítics de l'oposició. Especialment interessant ha estat la trobada amb la senadora Cecília López,del partit liberal. Ha estat molt lúcida aquesta senyora. Extremadament critica amb el seu partit i amb el Govern Uribe ens ha dit que es el conjunt del sistema democràtic del seu país el que esta en crisi, afectat pel que aquí es denomina la parapolítica, o sia la vinculació dels grups mafiosos amb la política.

Hem acabat part de la feina que teníem encomanada. Ara els diputats que hem format aquesta delegació haurem d elaborar un informe sobre la situació dels drets humans a Colòmbia.

Esperem tenir enllestit l informe durant el proper mes de febrer.

COLÒMBIA

Sóc des del dimarts a Colòmbia, responent a una invitació de la Taula pels drets humans i la pau i amb la missió d'elaborar un informe, conjuntament amb altres parlamentaris, sobre la situació humanitària al país.

De moment, tinc impressions només. I és obvi que en tants pocs dies difícilment puc anar més enllà.

En tot cas, he vist patiment i impotència de molta gent humil davant la violència de la guerrilla, l'exercit, els paramilitars i els narcotraficants. I sento com el problema de la droga i la seva capacitat de corrompre persones, idees i institucions està present en la no solució del conflicte.

I clar,la polarització social i la desigualtat esdevenen benzina per a continuar fent funcionar la maquina d'enfrontar la gent.

En parlarem.

LA IMMIGRACIÓ: EL MOLL DE L'OS

Aquest és l'article que he publicat a l'Avui aquest diumenge sobre la qüestió de la immigració

La immigració: el moll de l'os

La iniciativa de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic sobre la situació dels immigrants irregulars ha encetat un enorme debat públic al voltant de la immigració. De manera imprevista i sobtada, com sovint s’esdevé en aquest país. Tinc, però, la impressió que els temes dels quals s’ha estat parlant aquests dies no són el moll de l’os de les qüestions de fons que tenim plantejades en relació a la immigració.

No crec que els problemes i reptes tinguin a veure amb el padró, la qual cosa no vol dir que al voltant de l’empadronament no hi hagi problemes. Per exemple, en la sobre ocupació de pisos o en el fet que s’empadronin persones que efectivament no visquin habitualment en el municipi on pretenen empadronar-se, o en els mitjans que tenen els ajuntament per a gestionar el padró. Problemes que fa anys que necessiten solucions que les administracions no han sabut o pogut trobar. I és que massa sovint els ajuntaments s’han trobat massa sols, amb mitjans insuficients i formidables necessitats.

I tampoc crec que les solucions passin per no empadronar els irregulars. No resoldríem massa res i probablement es crearien noves problemàtiques..

Em sembla que hem d’anar més enllà del debat sobre el padró i apunto quatre qüestions claus a discutir i resoldre.

El control de la immigració. El model migratori encetat a finals dels 90 ha estat desordenat. Només una dada: entre els anys 2000 i 2005, i en diverses regularitzacions extraordinàries promogudes pels governs del PP i el PSOE, es legalitzà la situació de més d’un milió de persones. La via principal d’entrada dels immigrants no ha estat cap dels mecanismes legals contemplats per la legislació. L’entrada amb visat de turista i la posterior regularització ha estat el camí normal per a centenars de milers de persones per arribar a l’Estat Espanyol. El pes de l’economia submergida i el treball no declarat, que representa una quantia equivalent entre el 18% i el 24% del PIB ha donat aixopluc a aquestes persones. Aquest ha estat un pèssim model i els governs espanyols en són els principals responsables.

L’esforç d’integració. Tenim una legislació avançada en matèria de reconeixement dels drets dels estrangers de la qual em sento orgullós en la mesura en que he participat en la seva configuració. Estic convençut que la integració demana igualtat de drets i de deures, però també crec que necessitem polítiques que promoguin l’esforç dels immigrants a la societat catalana, que vol dir bàsicament el coneixement de les llengües del país i el compartir els valors bàsics que ens permeten viure junts. La darrera reforma de la llei d’estrangeria, a proposta de CiU, avança clarament en aquesta direcció. Ara toca aplicar la llei en aquest matèria.

L’atur dels treballadors estrangers. L’atur castiga durament el conjunt del país i molt singularment als treballadors estrangers. No tenim polítiques preparades per a fer front aquesta situació i tenim el risc de generar greus problemes en els propers mesos si no es posen en marxen mesures especifiques en relació aquestes persones.

El pànic a acceptar, com la resta d’europeus, que no tenim idees clares alhora d’afrontar els conflictes que es deriven de la convivència de persones de diferent origen. Viurem en les properes dècades en societats més plurals i més diverses, la immigració ha arribat per quedar-se i no volem acceptar que aquesta realitat és en ella mateixa conflictiva. Negar l’existència del problema ens paralitza alhora de pensar les respostes que necessitem. Acceptar el problema tampoc pot significar estigmatitzar la immigració o distorsionar la realitat.

Tots som convocats a encarar el repte, escoltant i entenent la gent,cercant allò que ens ha de permetre viure junts , compartint l’aspiració a fer d’aquest un país més just.

EUROPA I HAITÍ ...I ELS AMERICANS

Mitjançant el twitter d'en Ferran Caballero m'arriba a aquesta imatge d'en Ingram Pinn, del Financial Times ,i que es troba al bloc d'en Gregorio Luri.

Formidable.