Aquest matí, tot llegint a Timothy Garton Ash, m'han vingut al cap un parell d'articles que l'amic i periodista Francesc-Marc Alvaro ha publicat en relació al 1968.
Deia en Francesc-Marc "No hay espacio aquí para hacer un balance pormenorizado de lo que nos dejó el 68.Pero si es obligado hacer distinciones.Cuando Sarkozy se erige en liquidador de esa marca no se refiere a las conquistas positivas que la sociedad europea y occidental ha incorporado de forma irreversible, caso de la igualdad de la mujer, de los derechos de las minorías, de la conciencia ecologista, de una visión más participativa de la democracia, y de una nueva manera de pensar y vivir las relaciones personales,incluidas las familiares y las laborales.Todo esto forma parte del gran consenso actual,es asumido también por la derecha democrática.El 68 no puede resumirse de manera superficial como un mero fin de las corbatas y los sujetadores.Hay un cambio de mentalidad que nace en las elites informadas y que, con el tiempo, se extiende y arraiga."
Tant és aixi que com diu en Garton Ash, un divorciat dues vegades i fill d'immigrants com Sarko és President de la República.
A casa nostra patim, per una banda, massa impostura, dogmatisme i sectarisme de la generació que ronda la seixantena i que es reivindica filla del 68. Però, per l'altra banda, en el terreny de les idees i algunes actituds polítiques que es pretenen alternatives a l'hegemonia de la generació del 68, s'imposa una mirada nostàlgica, i a voltes reaccionaria, a un passat ideal que no existeix.
El món en el que estem i el món cap el que anem ens demana una nova mirada que consolidi els guanys en l'àmbit de la llibertat i els drets cívics de tots assolits, però sobretot saber entendre quins són els desafiaments als que hem de front i quines són les actituds i els valors necessàries per a guanyar-los. I aquí em va la memòria la mestra que vaig tenir a l'escola; una escola que es reivindicava part de la renovació pedagògica i que em va ensenyar que la llibertat demana responsabilitat, que l'èxit demana esforç i que els ideals demanen compromís.
Deia en Francesc-Marc "No hay espacio aquí para hacer un balance pormenorizado de lo que nos dejó el 68.Pero si es obligado hacer distinciones.Cuando Sarkozy se erige en liquidador de esa marca no se refiere a las conquistas positivas que la sociedad europea y occidental ha incorporado de forma irreversible, caso de la igualdad de la mujer, de los derechos de las minorías, de la conciencia ecologista, de una visión más participativa de la democracia, y de una nueva manera de pensar y vivir las relaciones personales,incluidas las familiares y las laborales.Todo esto forma parte del gran consenso actual,es asumido también por la derecha democrática.El 68 no puede resumirse de manera superficial como un mero fin de las corbatas y los sujetadores.Hay un cambio de mentalidad que nace en las elites informadas y que, con el tiempo, se extiende y arraiga."
Tant és aixi que com diu en Garton Ash, un divorciat dues vegades i fill d'immigrants com Sarko és President de la República.
A casa nostra patim, per una banda, massa impostura, dogmatisme i sectarisme de la generació que ronda la seixantena i que es reivindica filla del 68. Però, per l'altra banda, en el terreny de les idees i algunes actituds polítiques que es pretenen alternatives a l'hegemonia de la generació del 68, s'imposa una mirada nostàlgica, i a voltes reaccionaria, a un passat ideal que no existeix.
El món en el que estem i el món cap el que anem ens demana una nova mirada que consolidi els guanys en l'àmbit de la llibertat i els drets cívics de tots assolits, però sobretot saber entendre quins són els desafiaments als que hem de front i quines són les actituds i els valors necessàries per a guanyar-los. I aquí em va la memòria la mestra que vaig tenir a l'escola; una escola que es reivindicava part de la renovació pedagògica i que em va ensenyar que la llibertat demana responsabilitat, que l'èxit demana esforç i que els ideals demanen compromís.
3 comentaris:
És molt simptomàtic que, quaranta anys després, encara parlem del 68 i en canvi, ben poca gent parli del 89 (que també queda lluny), un any que va marcar les nostres vides tant com ho va fer el 68. Manca de relleu generacional? Els del 68 encara ho acaparen tot? Un tema interessant i que no només passa a casa nostra.
Justament en Francesc Marc i en Garton Ash coincidiexen en creure que les revolucions del 89 probablament han estat més impactants que la revolta del 68.
en el meu record personal el 89 té molta força. recordo haver viscut la caiguda del telo d'acer amb la celebració de la revolució francesa. Fascinant. dos annys justos!
Publica un comentari