NACIONALISME BANAL

Viure al costat del Passeig de Ribes Roges té, a l’estiu, els seus inconvenients. Per exemple, sembla que és un bon lloc per celebrar el triomf de la selecció espanyola de futbol. Ahir ho vàrem patir fins tard. Sort que m’adormo amb facilitat. La meva parella no pot dir el mateix!

La celebració d’ahir ens permet recordar la força del nacionalisme banal, que tan bé ha explicat en Michael Billig, i que la gent de Cuatro ha sabut construir amb una eficàcia considerable. Res de nou. Ja hem viscut en altres moments esclats similars com els d’ahir.

En tot cas, per la gent d’aquest país que vivim i sentim la realitat d’una determinada manera, els crits, les banderes i l’alegria de molts ens ha de servir per recordar un parell d’obvietats: que vivim en una societat plural en termes d’adscripció i imaginari nacional i que l’esport continua sent un instrument de construcció d’identitat nacional molt poderós. Obvietats que posen l’accent en la complexitat del país.I en les nostres febleses. Ja ens va bé, la veritat. Sabem millor el terreny que trepitgem.

MEGA REGIONS

Fa uns dies en Philippe Legrain em va enviar un parell d'articles d'en Richard Florida. Me n'havia parlat quan havia presentat a Madrid el seu darrer llibre. Es tracta d'un article al The Wall Street Journal, que porta per títol The Rise of Mega-Region i un text més acadèmic amb el mateix títol. En Legrain em deia que països com Catalunya tenien enormes oportunitats en els temps de la globalització.

Florida ens parla de l'emergencia de les mega-regions al món. I ens situa a Catalunya en una mega regió que aniria d'Alacant a Lió, amb uns 25 milions d'habitants, amb una producció de 65o bilions (americans) dòlars i en el 11 lloc del rànquing . Lluny queda la mega regió de Madrid.

I avui llegeixo que en Ramon Tremosa en el seu nou llibre, "Catalunya, país emergent" també en parla del concepte d'en Florida. De fet en Narcís Sastre ja n'havia parlat fa uns mesos també al seu bloc, justament fent referència a la presentació de l'anterior llibre d'en Tremosa.

Idees que conviden a l'esperança en l'acció.

PD: EN Narcís Sastre avui ens parla en el seu bloc del llibre "El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy",escrit per pare i fill Gluksmann. Estic en la seva lectura. Recomenable.

FER PAIS

Dimecres no vaig anar al Nacional, amb la gent d'Òmnium. Havia de ser a Madrid. Teníem Ple del Congrés. Em va saber greu. N'he llegit algunes cròniques. La Carme Laura ha estat irònica amb el lema de l'acte. El "Junts". Té raó. No tothom hi era. I és clar que la unitat ens convé. Molt

Si la sentencia del TC tomba l'Estatut, el conflicte està servit. Toparan dues legitimitats. La del poble i la de la llei espanyola. I no crec que aquesta sigui una bona noticia per a Catalunya. No comparteixo la idea de com pitjor,millor. I una sentència interpretativa, que serà el més probable, permetrà, valgui la redundància, múltiples interpretacions polítiques. Situarà l'autogovern en el terreny on el va situar l'Estatut del 79. La correlació de forces a Catalunya i Madrid marcarà la seva aplicació.

Continuem atrapats per la dinàmica que va obrir l'elaboració del nou Estatut. Cada vegada més incomprensible per a la majoria, em sembla .Necessitem tancar aquesta pàgina. I posar-nos a fer país des de la política. Fa massa temps que sembla que ens n'hem oblidat.

ITALIA

Parlar amb algú d'Italia és sempre un plaer. Avui ho he pogut fer, una estona llarga, amb una diplomàtica del país de Dante.És un país que m'agrada. Hem parlat de política i de política italiana,sobretot.

Em quedo amb una idea: la crisi que viu Italia té a veure molt amb l'individualisme dels italians i amb els interessos corporatius que fan impossibles les reformes estructurals que es necessiten o dificulten la posta en marxa de les infraestructures estrategiques imprescindibles per a competir en el món global. La política no ha tingut la força per a canviar aquest estat de coses. Ans el contrari.

Millor que en prenguem nota.

VIUDES I RECOL.LOCACIO DE PERSONES ATURADES

Ahir va ser un ple del Congrés molt intens i carregat de feina. Em va tocar intervenir en cinc debats diferents en nom de CiU. Però obviament, estic content d'haver aconseguit l'aprovació de dues iniciatives que el nostre Grup havia impulsat.

D'una banda, el ple va prendre en consideració la Proposició de Llei per a millorar les pensions de viduïtat. Es tracta, fonamentalment, d'apujar el percentatge a aplicar a la base reguladora de la pensió de la parella de l'actual 52% al 70% alhora de calcular la quantia de la pensio de viduïtat. En els supòsits de persones vidues amb fills a càrrec proposem arribar fins al 90%.

Es tracta d'una proposta ambiciosa de l'actual pensió de viduitat. Toca fer-ho. No ens podem resignar a creure que la pobresa entre la gent gran, i especialment entre les dones grans que viuen soles no té solució. El tràmit parlamentari tot just comença. Quedar encara molta feina a fer per a que aquesta sigui una reforma que la gent pugui palpar. I no serà fàcil.

D'altra banda, el Ple també va aprovar una moció de CiU que insta a adaptar les polítiques actives d'ocupació i els serveis públics d'ocupació a la crisi i a l'increment del nombre d'aturats, en un context on els actuals serveis públics només són responsables del 7% del conjunt de les col.locacions que es produexien en el mercat de treball. I apostem, molt clarament, per a la col.laboració amb la iniciativa privada en aquesta matèria, amb la idea que una persona que perd la feina pugui tornar a incorporar-se a una nova feina amb rapidesa. Tampoc serà fàcil.

GENERACION Y

Fa uns dies es presentava a Madrid, la traducció al castellà del llibre d'en Carles Llorens i la Clàudia Pujol, Dissidents a Cuba. La Clàudia, que va estar fantàstica en la seva intervenció, ens va parlar de l'èpica de la lluita per la llibertat.

Doncs el bloc de la Yoani Sanchez , justament anomenat Generación Y, és també una veu èpica i tremenda en favor de la llibertat a Cuba. I la resposta del seu marit, Reinaldo Escobar,també blocaire com ella, als atacs de Fidel Castro a la Yoani, pel premi Ortega y Gasset de Periodisme Digital, és d'una contundència sense concessions.

Un apunt:"Hago esta aclaración porque recuerdo perfectamente que fue el autor de estos reproches quien puso (u ordenó poner) la Orden José Martí en las más nefastas e inmerecidas solapas que le fue posible: Leonid Ilich Brezhnev, Nicolae Ceausescu, Todor Yivkov, Gustav Husak, Janos Kadar, Mengistu Haile Mariam, Robert Mugabe, Heng Samrin, Erich Honecker, y otros que he olvidado. Me gustaría leer, a la luz de estos tiempos, una reflexión que justifique aquellos honores improcedentes que, para mover agua de otros molinos, enlodaron el nombre de nuestro apóstol."

DIIA MUNDIAL DEL REFUGIAT

Marxar del teu país per por a morir. I també ser prou afortunat per marxar del teu país quan pots morir. Aquestes són frases que avui he escoltat al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona en boca de refugiats.

Per a molts milions de persones el mon és encara un lloc perillós per viure. A Togo, a Cuba, a la Xina, a Afganistan, a Sudan, a Rússia...és millor que hi pensem.

L'ACNUR aquests dies ens ho recorda

SOBRE LA DIRECTIVA DE RETORN

Avui el Parlament Europeu ha aprovat la Directiva que regula les normes i els procediments comuns que s'aplicaran als Estats membres de la Unió Europea per tal de retornar als ciutadans de tercer països que hi resideixen de manera irregular. Aquests dies, avui mateix, hi ha hagut polémica en relació aquest text legal, però com passa massa sovint molts del que sentencien, ho fan de manera lleugera. Potser ni han llegit del text del que parlen.

Val la pena fer almenys dues consideracions: aquest és un nou pas alhora de construir una política comuna d'immigració i aquesta és una norma de mínims, que permet als Estats membres adoptar o mantenir condicions més favorables per als estrangers en situació irregular en base a la seva legislació.

El Parlament ha fet bona feina per tal d'evitar algunes propostes dels Estats que suposaven un clar retrocés des del punt de vista de les persones que sol.liciten asil ( que queden excloses de la Directiva), del tractament dels menors d'edats i de les garanties legals per als processos de retorn.

Vist des del Congrés dels Diputats, la Directiva ha de permetre algunes millores. Per exemple, de la regulació dels Centres d'Internament. I per a Estats europeus com el Regne Unit, Suecia, Holanda o Finlandia, la Directiva els obligarà a establir un termini màxim de retenció per a un immigrant sense papers en un Centre d'internament, quan avui la retenció pot ser indefinida.

Fer Europa, fer una política d'immigració comuna també vol dir fer aquesta directiva. I no és fàcil ni molt menys còmode.

FRANÇA

França no canvia, o en tot cas canvia tan lentament...La noticia que l'Acadèmia francesa s'ha pronunciat en contra de la incorporació de les "llengües regionals" a la Constitució de la Republicà, i els arguments que fa servir per tal de mantenir aquesta posició,m'ha recordat ,mutatis mutandis, tot allò que els franquistes argumentaven en contra del català, el basc i el gallec durant la Transició...i també és clar les raons d'alguns "demòcrates" d'ara.

Esperem que la reforma constitucional francesa no embarranqui. I és que la noticia ha de ser aquesta!

PD: us adjunto aquest article d'en Jean-Louis Adreani, a Le Monde. Clarificador.

LEGRAIN

La setmana passada vaig anar de bòlit a Madrid. I això té conseqüències. Així vaig arribar tard, molt tard, a la presentació, a la Fira del Llibre, de la publicació en castellà del darrer llibre de l'anglés Philippe Legrain "Immigrants.Your country needs them", que ha editat Intermon Oxfam.

Sort que abans havíem dinat plegats, convocats per la gent d'Intermon, amb la Marta Arias al capdavant. I vaig poder escoltar en Legrain.

El llibre val la pena. És una aproximació positiva i optimista a la immigració, que trenca tòpics amb una bona quantitat de dades, però que passa molt ràpidament per sobre d'alguns problemes associats a les migracions. Em van agradar un parell d'afirmacions que va fer durant el dinar: les societats d'èxit seran les més innovadores i la innovació està vinculada a l'obertura a les migracions

Legrain és un periodista interessant. Diríem que perfil com els seus no en tenim masses a Catalunya. Els d'esquerres són massa dogmàtics; i els liberals acostumen a ser molt conservadors.

Crec que aquesta tardor el podrem tenir a Barcelona.

CAP DE SETMANA 2.0

Va ser un dissabte molt 2.o. Al matí vam ser a la Penesdesfera, la iniciativa d'en Daniel Garcia Peris que agrupa a la xarxa els blocs de les quatre comarques del Penedès. Sempre coneixes gent que val la pena i et trobes amb gent interessant. Em va agradar la blocaiare d'El Vendrell, la Laia Gomis, militant del PSC. Una noia oberta, que es contraposa molt amb la lògica de la xarxa socialista. Caldrà seguir-la.

I a la tarda, vaig acompanyar a la Montse ,que participava al Congrés comarcal de la CDC del Vallés Oriental. Vaig seguir amb atenció la taula que moderava en Roc Fernàndez. Hi participaven en Carles Puigdemont, en Toni Ibáñez i en Jordi Roigé. Com sempre en Carles va estar brillant en l'aproximació pràctica i conceptual d'una persona que fa política i aprofita al màxim la tecnologia per a fer les coses d'una altra manera. I en Toni va apuntar l'excel.lència com a necessitat del país; també a la xarxa, és clar.

El divendres havia llegit el post d'en Donaire sobre l'estat dels blocs polítics. Recomanable. El narcisisme i el monòleg formen part d'aquesta nova realitat, que hem de millorar molt. Hi vaig pensar durant tot el cap de setmana i el vaig citar a Gelida, durant la meva intervenció a la Penedesfera.

Mentre, ha estat una setmana entretinguda. El post del diumenge ha donat a parlar. La veritat no m'esperava l'impacte. En tot cas, l'escriure amb llibertat és un plaer que no vull perdre. Amb tota la responsabilitat que convingui, però també amb tota la llibertat que cal.

EUROIGNORANTS?

Els irlandesos han dit que no al Tractat de Lisboa i ,una altra vegada, entra en crisi el sistema institucional de la Unió Europea.

Llegia aquesta setmana que l'escriptor irlandès John Banville deia que la gent era més euroignorant que euroesceptica i que no creia fos una bona idea sotmetre a votació qüestions que la gent no entenia; que els governs i els parlaments estaven per a resoldre aquest processos.

No se si Banville, del que he llegit el seu magnific The Sea per recomanació de l'amic Llavina, té raó, però mentre Europa, la idea d'Europa, l'aspiració a fer més Europa, no estigui associada a més progrés, prosperitat i llibertat, els ciutadans europeus miraran amb desconfiança els tractats i constitucions que se'ls sotmeti a consideració. I el problema no és mai la gent. El problema és no comptar amb la gent.

CAL REGULAR EL DRET DE VAGA

De nou, una vaga, aquesta vegada dels transportistes, evidencia els límits i les insuficiències de la regulació legal del dret de vaga. Un dret reconegut a la Constitució com a fonamental, però que està regulat en un decret de 1977, o sia en una norma pre-constitucional. De fet, l'únic dret fonamental no regulat per llei és justament aquest.

Només ens en recordem de tot plegat quan un conflicte social perturba greument la vida qüotidiana de la gent o afecta, de manera significativa, la marxa de l'activitat econòmica. Com ara.

Caldria que en aquesta legislaturà ,en la que crisi afectarà durament a molts sectors, tinguem la capacitat de regular un dret dels treballadors que respecti també els drets del conjunt dels ciutadans. El govern espanyol ha de tenir el valor polític de posar-se a treballar-hi.

En tot cas, avui, en Ferran Cardenal, a El Periodico en parla. Un bon article.

A TRAVES DE L'ESPILL

Avui hem dinat amb en Javier Romañach, del Forum de Vida Independent. Sempre val la pena. Aprens sobre altres mirades. I a més, en Javier té conversa i reflexió llarga. En els darrers temps ha entrat al camp de la bioètica.

En Javier, que és un català que resideix a Madrid des de fa una colla d'anys i que va amb cadira de rodes, avui ens ha dit que ell, com el personatge de Lewis Carroll, un dia va creuar l'espill. I només pots entendre determinades coses un cop ho has fet. Segur que té raó. El diumenge escoltava l'Antonio Centeno. Ell també està a l'altra banda de l'espill.

PRIMARIES

No crec que la votació d'ERC d'ahir hagi resolt cap dels problemes que pateix aquest partit, però , sens dubte, ha estat un exercici de democràcia interna molt contundent. No n'estem massa acostumats en el nostre sistema de partits de donar la veu a tota la militància alhora d'escollir els seus màxims dirigents. Ara bé, ERC té una manera de fer les coses, que no estimula a repetir les seves experiències. No tinc la sensació que després del "superdissabte", el sistema de partits catalans camina cap a mecanismes oberts de selecció de dirigents i de candidats. La votació d'ahir té més a veure amb un problema de lideratge i estratègia que no pas amb la voluntat de fer una política més oberta, que doni a la gent més poder per a decidir, precisament, sobre lideratges i propostes.

I és una llàstima. Assumint els costos electorals que suposa per a un partit a Catalunya l'exhibició de la diversitat, la discrepància i l'alternativa interna , una democràcia més viva i una política més oberta demanen donar més poder a la gent. Els temps que venen aniran per aquí. No se si tant per a escollir els líders dels partits, sinó com per a seleccionar els candidats electorals.

A CDC, i a CiU, tocarà obrir aquest debat: un sistema d'elecció del candidat a la Presidència de la Generalitat obert també a la gent que no milita en els nostres partits, que sigui competitiu, amb unes regles del joc clares i que permeten generar debat més enllà dels nostres locals. Per què no?

BOBBY KENNEDY

Avui es recorden els 40 anys de l'assassinat de Robert F. Kennedy. Fou també en aquell mític 68. També l'any de la mort de Martin Luther King

Fa un parell d'anys l' Emilio Estevez va dirigir "Bobby", film que transcorre durant la jornada del 6 de juny de 1968 a l'Hotel Ambassador de Los Angeles, on el germà de JFK fou mort. De la pel.licula, recordo amb intensitat les filmacions de la campanya de Kennedy per l'America més pobre, apel.lant a la mobilització contra la misèria i a la necessitat de compassió per als més febles.

OBAMA SERÀ EL CANDIDAT

TIANANMEN

Avui fa 19 anys de l'esclafament del canvi democràtic a la Xina. Fou la matança de la Plaça Tiananmen. Val la pena recordar-ho. Just aquell any va començar la primavera democràtica a l'Europa comunista i celebràvem els dos anys de la Revolució francesa.

El nostre record per als lluitadors per la democràcia, la llibertat i els drets humans d'arreu del món.

ACTITUDS 2.0

Aquest matí he tingut un parell d'experiències vinculades a les actituds 2.0. Per una banda he participat en una taula rodona del IV Congrés Internet, Dret i Política de la Universitat Oberta de Catalunya ( UOC). Es tractava de parlar de «Creació d’opinió pública i participació en la xarxa: blogs i partits polítics», juntament amb la diputada socialista Lourdes Muñoz , que per cert ha donat dades molt fresques dels blocs al Congrés dels Diputats , i l'expert i emprenedor en comunicació a la xarxa, Roc Fages. D'en Roc sempre n'aprenc coses. De fet, ha estat juntament amb en Paco Vargas i en Daniel Clivillé, de les persones que em va animar a fer el bloc ja fa un cert temps. Avui en Roc ha remarcat una idea que em sembla interessant: la política 2.0 té a veure més amb la gent i la política , que no pas amb els polítics que fem blocs. Crec que l'encerta. La política 2.0 ha de tenir a veure amb una altra manera de la gent de fer política, que posi l'accent en el procés obert de construcció de les preses de decisió i que doni valor als punts de vista més personals dels que fem política.

Mentre, a primera hora del matí, estava a la UPF, participant en un grup de discussió per a un treball d'una colla d'estudiants, entre els que hi havia en Guillem Carol , que aprofita al màxim les oportunitats del bloc també per a la seva feina a la Universitat. Generació.net o generació nintendo, de la que parlava després en Roc Fages.

Justament els emprenedors com en Roc i els joves com en Guillem, o la Lídia Pelejà que també he vist aquest mati o en Marc Pallarés, col.laborador imprescindible en el meu bloc, ens anuncien el món que ve. O el món que ens agradaria que vingués.

L'HEGEMONIA DEL PSC

Valdria la pena que la gent de CDC, i en general els partits d'estricta obediència catalana, observéssim al PSC i la seva capacitat de consolidar-se com el partit hegemònic de la societat catalana. No és tracta nomes de l'inmens poder institucional que ostenta en tots els àmbits ( Generalitat, Diputacions, ajuntaments i administració perifèrica de l'Estat) i l'amenaça que suposa per a la llibertat un concentració tan enorme de poder en una sola força política, sinó pel que implica des del punt de vista de la consideració de Catalunya com a nació, o sia com a comunitat principal i primera amb la que ens identifiquem i li som lleials les persones que vivim i volem ser part d'aquesta comunitat. Els límits del PSC com a partit nacional fins ara han estat més que evidents. L'exercici del poder a la Generalitat pot arribar a fer-nos creure que el PSC està disposat a dur fins les darreres conseqüències la responsabilitat de governar Catalunya. De fet, ERC s'ho havia cregut i va legitimar aquesta percepció del PSC com a partit catalanista. I l'habilitat política d'en Maragall, construint una coalició electoral de facto amb ERC i ICV també. I és clar, els nostres errors.

Veurem els fets del govern i els diputats socialistes catalans en el Congrés dels Diputats durant els propers mesos. En sóc molt escèptic sobre la seva capacitat d'actuar de manera autònoma, fora dels límits de la "solidaritat" amb la resta de socialistes de l'Estat.

Ara, i en la perspectiva del Congrés de CDC, la nostra principal orientació estratègica es combatre, justament, aquesta hegemonia socialista. Millor que no ens despistem.