PINTEN BASTOS

Demà compareix el Ministre Corbacho a la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats. Ve a valorar les xifres de l’atur i donar comptes de l’estat del denominat “Diàleg Social”.

Realment pinten bastos en matèria d’ocupació. A nivell d’estat, el FMI parla que podem arribar a un 15% d’atur el proper any. FUNCAS, la fundació de les Caixes d’Estalvis, parla d’un 14,5, i a prop del 16% per a 2010. S’està destruint ocupació amb molt rapidesa. Hi ha gent que perd la feina i gent que s’incorpora al mercat de treball buscant feina i no en troba: joves, dones,migrants.

No dona la sensació que Corbacho i el seu equip s’hagin posat les piles de veritat. Al projecte de llei de pressupostos, les partides de les polítiques actives baixen, els programes que estan en marxa són els mateixos d’abans de la crisi, els serveis públics d’0cupació no piten. Doncs, sí, pinten bastos.

Enllaço aquest article publicat fa uns dies pel Catedràtic de Dret del Treball, Salvador del Rey, amb algunes propostes necessàries davant la crisi. Per aquí van algunes de les idees que demà llençarem.

CLIENTELISME

L'aplicació i el desplegament de la llei de la dependència té moltes realitats. Per exemple, els dubtes més que raonables sobre el que està passant a Andalusia, amb rècord de beneficiaris de la llei amb dret de prestació ( més de 100.000, lluny dels 50.000 de Catalunya, o els 20.000 del País Valencià), però també rècord amb ajuts per a cuidadors familiars, a prop de 30.000, més d'un 40% del conjunt d'aquestes prestacions d'arreu de l'Estat.

La prestació de cuidador familiar a la llei es contemplada com excepcional. En la pràctica vol dir atorgar a un familiar directe que es fa càrrec de la persona dependent un ajut d'uns 500 euros, quan es tracta d'un greu dependent. I és el risc del clientelisme polític és molt clar i la millora en la qualitat de vida del dependent incerta, en el millor dels casos.

EBE

Fa uns dies varem visitar Vic. Volíem conèixer de primera ma els polèmics Espais de Benvinguda Educativa (EBE) , tan denostats des de determinats àmbits. Varem parlar amb els professionals que allà hi treballen i amb els nanos.

És evident que és molt aviat encara per fer-ne balanç. Tot just avui mateix s'han posat en marxa a Reus.Però, d'entrada, la idea d'un espai que rebi als alumnes arribats a una ciutat i que,abans d'incorporar-los a l'escola que els toca, els orienti a ells i a les seves famílies sobre el nou entorn i els hi doni unes primeres nocions de la llengua del país, em sembla impecable. Es tracta de facilitar la feina que després haurà de fer l'escola. Aquest recurs, per altra banda, és provisional. La canalla només hi és durant un mes. Potser massa poc. Ja es veurà.

M'irrita el paternalisme amb que des de certs àmbits s'ha reaccionat davant aquesta iniciativa i la facilitat amb la que es desqualifica qualsevol mesura que promogui la integració a la societat catalana els nouvinguts. Massa conservadorisme i comoditat per a resoldre amb èxit el repte de la immigració tenim en aquest país.

EUROPA

Fa uns dies el President Maragall afirmava que el tema era Europa, no tant Catalunya o Espanya. Deia més coses, i no en totes hi estic d'acord, però aquesta afirmació té recorregut.

De fet, el nacionalisme català ha estat sempre europeista. El President Pujol ho va saber expressar a Aquisgrà a l'any 1985, de manera molt simbòlica.

Des del desastre del referèndum de la Constitució Europea, sembla com si els nacionalistes haguéssim perdut tot l'interès per Europa, o fins i tot n'hi ha que creuen que no en podem esperar res d'Europa. D'un autisme considerable, vaja, especialment quan bona part de l'activitat legislativa que fem respon a la transposició de directives. Ara mateix, la de serveis, que portarà cua.

Doncs Maragall té raó. No tant que el tema no sigui Catalunya o Espanya, que ho són i ho seran, sinó que la nostra sort va lligada a Europa. O millor dia, de quina Europa estem fent. També des d'una Catalunya que sembla absent de qualsevol discussió o proposta amb clau europea.

AZNAR I EL CANVI CLIMATIC

Justament l'endemà de les declaracions de l'Aznar sobre el canvi climàtic, compareixia al Congrés dels Diputats, un personatge clau en la construcció de la política i el consens internacional sobre aquesta matèria, en Michael Zammit Cutajar. No em va semblar apocalíptic, ni tampoc el vaig veure obsessionat amb acabar amb la llibertat de ningú, en Zammit. Tot el contrari. Un alt funcionari, amb experiència i recorregut llarg a nivell internacional, d'un petit país, Malta, i conscient dels límits i les responsabilitats de la seva feina.

En tot cas, la cara de la gent de l'actual direcció popular, i especialment, la d'aquells que treballen a la Comissió de Canvi Climàtic era tot un poema.

Llegint, les declaracions d'Aznar, vaig recordar una molt suggerent entrevista a Nicholas Stern, de principis d'aquest mes, publicada a la premsa de Madrid. Stern recordava que el canvi climàtic és un error del mercat. La gent no paguem els costos que suposa utilitzar hidrocarburs, i continuava dient, la política no és evitar el mercat, sinó corretgir allà on falla i que funcioni per a la gent, no fer malbé el planeta.

La veritat, l'Stern, i en Zammit, em semblen molt poc comunistes. Vaja, tant com la Merkel i en Sarko.

EL PSC NO ES LA UPN

Doncs sí, el PSC no és la UPN. Ha resultat que els descendents dels “requetés” han deixat de ser la sucursal del PP a Navarra. Han primat més els seus interessos a Madrid i Navarra que no pas els interessos del PP. Han actuat ,en la pràctica, com a partit independent. En Carlos Salvador s'ha abstingut en la votació de les esmenes a la totalitat, tal i com havia decidit el seu partit. L'altre diputat de la UPN ha mantingut la disciplina del grup popular.

El problema del PSC no és tenir grup propi o no; el problema és arriscar-se a votar diferent que el PSOE a Madrid. Des del dia que en Lluch es va deixar les esmenes del PSC contra la LOAPA a l’avió, el PSC no ho ha fet mai. I si no pots votar diferent, a Madrid no pintes res.

SOLBES, CONFORMISTA

El debat d'avui de les esmenes a la totalitat dels pressupostos generals de l'Estat, ha acabat ara mateix. Escoltar Pedro Solbes al llarg de la tarda m'ha provocat un tedi considerable.

En Solbes opta, en aquesta mena de debats, per allò de la "boira baixa". Amb arguments pretesament tècnics i a voltes confosos, intenta esmorteir la discussió parlamentària. Potser dins l'hemicle funciona, i en temps de bonança ens ho poden permetre, però amb la que plou i la que plourà ens convé una altra actitud. Que posi en el centre de la preocupació la feina i aquells que la poden generar que són les pimes i els autónoms. I en aquests pressupostos no ho veiem per enlloc. Massa conformisme.

Demà, el govern tombarà la nostra esmena.I aleshores començarem la batalla de les esmenes parcials. A veure com ens en sortim.

TRANSPARENCIA I CONTROL ES EL QUE VOL MAIN STREET

Tal i com estava previst aquesta tarda el Ple del Congrés ha convalidat els dos decrets que el Govern espanyol va aprovar fa uns dies i que tenen com objectiu recuperar la confiança en el sector financer i generar liquidesa per a les empreses i les família.

Algunes sensacions poden quedar de tot plegat. Hi haurà prou control i transparència alhora de gestionar una quantitat tan important de diners públics? Quin seran els costos per als contribuents d’aquesta mesura? Parafrasejant Obama, arribarà a Main Street allò pensat per a Wall Street?

En el debat d’aquesta tarda des de CiU ho hem exigit. El debat de pressupostos ens hauria de permetre resoldre alguns d’aquests dubtes , sinó volem donar al Govern un txec en blanc.

QUAN ELS TEMPS CANVIEN

Que les coses no tornaran a ser iguals després de la crisi financera que estem vivint, salta a la vista. Venen temps de més responsabilitat per als governs i més responsabilitats per a les empreses.

El fonamentalisme de mercat s'ha acabat. No se si refundarem el capitalisme, però moltes de les idees que des de mitjans els anys 70 ha estat hegemoniques en el discurs economic han arribat a la seva fi.

Divendres, La Contra de La Vanguardia publicava una entrevista a Frank Schirrmacher, director del seriós i prestigiós diari alemany "Frankfurter Allgemeine Zeitung", molt clara. Recomanable.

Avui el suplement econòmic d'El País dedica una bona quantitat de pàgines al nou Nobel d'Economia, Paul Krugman. Com a lectura de fons, val la pena l'article sobre Friedman.

De moment, a nivell espanyol, aquest dilluns a la tarda, el Ple del Congrés dels Diputats convalidarà els reials decrets lleis que el govern ha aprovat fa uns dies per a fer front als problemes de liquiditat del sector financer i generar confiança en els mercats. Però no n'hi ha prou. L'orientació del projecte de pressupostos ,que discutirem a partir de dimarts, amb la qüestió del finançament inclosa, no respon a la dimensió de la crisi.

PD. En Guillem Carol fa uns dies va publicar aquest article al Diari de Vilanova. Doncs, gràcies!

PD: En Gustavo Franco em publica una entrevista a TribunaLatina.com. També gràcies!

NO ES AIXO PRESIDENT, NO ES AIXO

Avui el President Montilla ha denunciat la manca de compromís de Zapatero en el desplegament de la llei de dependència. La veritat és que el President o està molt mal informat o és molt cínic.

No és tracta només de recordar que el PSC i els seus aliats va votar la llei de la dependència i li van cantar les glories, sense fer esment als problemes de finançament com varem fer altres,sinó que, justament, és en la llei on avui hi trobem l'explicació dels problemes que s'estan patint.

El sistema de finançament que la llei contempla és pervers i ofega a les comunitats autònomes.

Per a cada euro que l'Estat posa, la Generalitat n'ha de posar un altre. Si ZP hi posa més diners per a desplegar la llei, més diners haurà de posar la Generalitat.

L'article 32 de la llei és molt clar. Per això cal canviar la llei, integrar la dependència en el sistema de finançament general, fer complir el principi de lleialtat institucional que contempla la LOFCA ( per a tota nova obligació que estableixi l'Estat per a les Comunitats Autònomes, ha de contemplar el corresponent finançament), considerar els costos reals dels serveis i prestacions i compensar a les Comunitats Autònomes per l'esforç fet en el desplegament dels serveis socials, que van ser traspassats pràcticament sense dotacions pressupostaries., en el seu moment. Es clar que calen més diners, però no com contempla la llei.

Tindrem feina als pressupostos.

Artículo 32. Financiación del Sistema por las Administraciones
Públicas.
1. La financiación del Sistema será la suficiente para
garantizar el cumplimiento de las obligaciones que
correspondan a las Administraciones Públicas competentes
y se determinará anualmente en los correspondientes
Presupuestos.
2. La Administración General del Estado asumirá
íntegramente el coste derivado de lo previsto en el
artícu lo 9.
3. En el marco de cooperación interadministrativa
previsto en el artículo 10, los Convenios que se suscriban
entre la Administración General del Estado y cada una de
las administraciones de las Comunidades Autónomas
determinarán las obligaciones asumidas por cada una de
las partes para la financiación de los servicios y prestaciones
del Sistema. Dichos Convenios, que podrán ser anuales
o plurianuales, recogerán criterios de reparto teniendo
en cuenta la población dependiente, la dispersión geográfica,
la insularidad, emigrantes retornados y otros factores,
y podrán ser revisados por las partes.
La aportación de la Comunidad Autónoma será, para
cada año, al menos igual a la de la Administración General
del Estado como consecuencia de lo previsto en este
apartado y en el anterior.

DONAR EL TOMB A LA LLEI DE LA DEPENDENCIA

Fa una estona el Ple del Congrés dels Diputats ha aprovat una moció presentada per CiU per la que instem al Govern espanyol a encarregar a un grup d’experts independents una avaluació de l’aplicació de la llei dependència.

La veritat és que molt del que avui està passant ho varem advertir durant la tramitació d’aquesta llei. Poc cas se’ns va fer aleshores. Una pena, sobretot per a les persones dependents, és clar. Invasió competencial, mal finançament, concepció burocràtica...

Ara cal treballar per donar un tomb a l’actual situació. Aquesta moció ha de ser un primer pas per a fer els canvis que convenen si volem que les polítiques d’atenció a la dependència i de promoció a l’autonomia personal realment serveixen per a millorar la qualitat de vida i les oportunitats de totes les persones.

La moció diu:

“El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a:

Encargar a un grupo de expertos independientes una evolución del desarrollo y efectiva aplicación de la Ley 39/2006 de 14 de diciembre, de promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia. El informe deberá contener el análisis sobre la evolución de dicha aplicación, en opinión de los expertos, y las consideraciones oportunas –incluidas modificaciones normativas—para adecuar a los parámetros de eficacia, eficiencia, calidad, equidad, sostenibilidad financiera y pleno respeto al marco competencial de las CCAA, los servicios y las prestaciones para la Autonomía y Atención a la Dependencia. El citado informe deberá presentarse ante el Congreso de los Diputados, antes de finalizar el mes de junio del próximo año."

Per a informació estadistica és interessant seguir el que publica l'Imserso a la seva pàgina.

PASSAR EL RASCLET

Aquesta és una expressió clàssica del President Pujol. Les majories absolutes de CiU van ser possibles per les actituds positives i compromeses que es derivaven del "passar el rasclet" de tantissima gent anònima. Segur els éxits de CiU van tenir molt a veure amb la mobilitizació de les bases de Convergència. No tot era en Pujol.

Ho dic a tomb de l'Obama i la seva impressionant campanya de voluntaris. Es tracta de "passar el rasclet" en el temps d'avui.

VICKY CRISTINA BARCELONA

Finalment ahir varem anar a veure el darrer film d'en Woody Allen. Són coses de viure a Vilanova i voler veure la pel·lícula en versió original.

Ens va agradar. No és millor Allen que hem vist, però ens ho varem passar bé. I d'això es tractava.

Per cert, la millor crítica de "Vicky Cristina Barcelona" la ha publicat, al meu parer, en Salvador Cardús ,a l'Avui, ja fa uns quants dies. Una manera desacomplexada de llegir la proposta d'en Woody Allen.

HAIDER

Ja se que mai ens podem alegrar de la mort de ningú, però la mort d'en Haider no m'ha fet cap mena de pena. Haider, Bossi, Le Pen han sabut connectar amb el malestar de determinats sectors de la societat europea, però ho han fet apel.lant a la por, fomentant els prejudicis i oferint falses respostes a problemes certs. I és clar, evidenciant les contradiccions i febleses del model social i polític d'Europa.

La immigració està en el centre del seu missatge. Sovint, als demòcrates, ens fa por plantar cara al discurs dels populistes de dretes. Afirmar que la immigració ha arribat per quedar-se, que les nostres societats són i seran més plurals i diverses i que totes les persones són dignes de reconeixement i respecte, és part fonamental d'una política que volem democràtica.

ETICA PER AL CAPITALISME

El desastre financer de Wall Street ens torna a recordar que el capitalisme necessita de l'ètica individual dels empresaris i els executius i de la responsabilitat social de les empreses, enteses aquestes com a organitzacions.

La gent als USA està irritada. Llegeixo que al Congrés americà se li pregunta al president de Lehman Brothers si creu que és just haver cobrat 350 milions de dòlars per haver portat una empresa a la fallida. I mentre, en plena debacle, els directius de l'asseguradora AIG , intervinguda pel govern,celebraven no se ben què. De manera obscena.

Sense ètica personal ni responsabilitat social, l'afany de lucre d'un executiu d'una empresa poderosa pot acabar no sent massa diferent de la cobdícia del traficant de drogues o el propietari d'un prostíbul.

Justament aquest dies mirar al capitalisme que s'ha desenvolupat a Escandinàvia, molt reformat en els darrers anys efectivament, apunta per allò on hem d'anar. Economia de mercat, és clar que si. Amb empreses responsables, directius ètics, governs eficaços, societats compromeses.

ESTAR A L'ALÇADA

Ahir en parlava, amb encert, en Francesc-Marc Alvaro a La Vanguardia. I avui, al mateix diari, ho feia la Pilar Rahola. La foto d'aquest dilluns, amb en Pujol, Maragall, Rigol i Barrera, fent costat a Montilla en la negociació del nou finançament,té el risc de tornar a ser un gest desproporcionat respecte la capacitat política de l'actual govern de convertir-lo en realitat.

El patriotisme i la honestat dels promotors de la iniciativa està fora de dubte. No crec, però, que el President i el seu partit estiguin a l'alçada. El temps ens ho dirà.

ESQUERRANISME

El Ministre Moratinos compareixia la setmana passada a la Comissió de Cooperació Internacional per al Desenvolupament del Congrés dels Diputats i va exhibir, sense pudor, dos dels seus principals defectes: l'autobombo i l'esquerranisme retòric.

No negaré pas l'important creixement de l'AOD a la passada legislatura. Ens hem situat al 2007 en el 0,37 del PIB en AOD. Hi ha hagut un compromís clar i inequívoc amb les institucions del sistema de Nacions Unides. I el govern espanyol ha tingut capacitat de diàleg amb totes les parts implicades amb la política de cooperació. Tot això és cert. I si ho comparem amb la legislatura d'en Miguel Angel Cortés, doncs sí, ho han fet molt bé. Però no hi ha raons per a l'autosatisfacció. No en poden haver-hi.

I menys raons hi ha per a l'esquerranisme . Al Ministre no li agrada que li recordi que les polítiques d'immigració i cooperació han d'estar vinculades; creu que la vinculació que des de CiU li demanem desnaturalització els objectius d'eradicar la pobresa i acabar amb la fam, però nomes quan els cayucos han arribat a Canaries, Africa ha començat a ser important. Tant que avui Africa representa més del 40% de l'AOD de l'Estat espanyol! Ja m'està bé, però, si us plau, que Moratinos accepti que la immigració hi té a veure i molt.

IN MY NAME

REPETIM LLOCS COMUNS?

Marc Augé es va inventar allò dels " no llocs". Em va agradar la imatge.Tants aeroports, àrees comercials, àrees de serveis, franquícies, arreu i tan iguals...

Avui li publica una entrevista El Periódico. La veritat és que l'Augè està pessimista. Fa un comentari sobre les virtuts d'Internet amb el que val la pena que hi pensem:" Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a Internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il.lusió de llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària."

LA SOCIETAT DEL MERCAT

Als meus amics liberals, que en tinc molts la veritat, els trobo aquests dies bastants desorientats. Afirmar que una major regulació del sector financer als Estats Units no és la solució a res perquè qualsevol regulació acabarà sent sortejada per part dels operadors, és una invitació a suprimir l’Estat de Dret. I estic segur que això no pretenen, els meus amics liberals

Aquests dies, en el debat que Esade va organitzar a Sant Benet i en el que ,per cert ,en les hores que vaig ser no vaig tenir les sensació que els “ex” convidats parlessin des de l’altar com avui afirmava la Pilar Rahola a La Vanguardia, ha planat la idea que falta projecte i falten idees. Roca va parlar de la crisi que va suposar la caiguda del Mur de Berlín, Felipe de l’hegemonia de la ideologia del mercat i Pujol va recordar que Bauman ha introduït el concepte de la societat líquida en un sentit crític, no pas positiu. Algú va reivindicar Europa i la modernització econòmica com a motors per a un nou projecte. No crec que les coses hagin d’anar per aquí la veritat. Poca capacitat de convidar a la gent a canviar l'estat actual de les coses tenim parlant d'idees avui tan fredes.

El populisme guanya posicions a la Vella Europa en front dels partits tradicionals. Les eleccions d’Àustria i Baviera en són simptomàtiques. Als USA la reacció contra el pla de rescat bipartit és també un crit contra les elits.

Sí tenim crisi d’idees, o sia de projecte, a l’engròs. I en la societat del mercat, que parlava Jospin, no hi tenim la resposta, amics liberals.